A la recerca de la llibertat creativa

‘Forman vs. Forman’, home vs. director

Si per alguna pel·lícula serà sempre recordat el director txec, Milos Forman serà, amb permís d’Amadeus (1984), per One Flew Over the Cuckoo’s Nest (1975), una història de supervivència com la seva, que recull el documental de la parella de realitzadors també txecs, Helena Trestikova i Jakub Hejna.

La cinta fa un repàs exhaustiu a la vida de Forman, des de la seva dura infantesa marcada per la Segona Guerra Mundial fins al seu èxit a Hollywood. L’homenatge fílmic al seu col·lega de professió i compatriota retrata amb tot luxe de detalls una trajectòria vital plena d’alts i baixos, i amb la lluita creativa i política com a estendards. 

Trestikova i Hejna van teixint, de mica en mica, una complexa biografia-homenatge d’un lluitador inconformista nat que es van convertir en un artista realista, pragmàtic i creatiu. Al llarg de tota la seva carrera, composta per 10 llargmetratges i 3 documentals, Forman va fer per trobar l’equilibri entre la Txecoslovàquia natal i l’Amèrica adoptiva, que li va provocar tenir el cor sempre dividit entre les dues terres. 

L’eix central del documental són els problemes que va haver d’enfrontar el realitzador, des dels seus inicis com a director de pel·lícules de propaganda política fins a haver d’exiliar-se als EUA i no poder tornar al seu país per les qüestions polítiques que havia defensat en el seu dia. La biografia del geni de la música clàssica que li va valdre 8 Oscars, va fer que pogués tornar a casa a rodar.

Milos Forman va morir l’any 2018, deixant un llegat fílmic ple de les batalles personals contra la tragèdia i la soledat, i la seva força i perseverança per vèncer-les.

Els Guerrers de la Llum

‘Faith’, clarobscur espiritual

Una barreja entre espiritualitat i sadomasoquisme, aquesta és la frase amb què es podria definir el nou treball de la realitzadora italiana Valentina Pedicini (Dove Cadono Le Ombre, 2016), Faith, que posa a prova a l’espectador amb tots i cada un dels plans filmats en un sobri blanc i negre, que encara el fa més opressiu i angoixant.

La cinta segueix el dia a dia dins un monestir catòlic a la Itàlia rural, on un mestre Shaolin, l’Escollit, ensenya, adoctrina i castiga els seus alumnes, els futurs ‘Guerrers de la Llum’, l’última esperança (sectària) per salvar el món. Tot i semblar un argument de ficció el més sorprenent és que el que narra el documental és totalment real. Rodat sense artificis i amb una immensa opacitat tècnica, fa que el públic visqui una experiència hipnòtica, on la càmera dissecciona visualment als seus protagonistes sense necessitat de cap mena d’entrevista personal.

La rutina dels joves aspirants a guerrers es basa en  entrenaments devastadors, sermons alliçonadors i oracions inquietants.  

L’ambigüitat sobrevola tot el metratge sense donar llum en cap moment a un grup de personatges que costa de discernir si són uns il·luminats per les seves pràctiques espirituals o estan totalment encegats per un entrenament extrem d’efecte catàrtic. L’única llum veritable és la dels dos innocents nens que habiten el monestir, fills d’una parella de la secta que transmeten la pau i serenitat que no tenen els seus progenitors, un món de por i dolor.

Pedicini, després de quatre mesos d’intens rodatge al monestir,  aconsegueix amb Faith un resultat ric, únic i poderós, lluny de judicis o prejudicis. El seu visionat convida a reflexionar sobre les creences, la llibertat i la societat actual, que té molts punts de contacte amb els usos i costums dels ‘Guerrers de la Llum’. I al final de la cinta sobrevola la pregunta (monocromàtica): el cos i la ment existeixen en un aparent dualisme? 

Criades i Senyores

‘Overseas’, la nova esclavitud

Formar-se en les tasques domèstiques per deixar enrere la família i unir-se a l’Overseas Filipino Workers (OFW), una força de treball domèstica mundial de Filipines. Aquesta trista i crua realitat és la que ens presenta el documental Overseas de la directora francesa, nascuda a Corea i resident a Brussel·les, Sung-A Yoon (Full Of Missing Links, 2012).

La mirada de la realitzadora està hàbilment construïda i enèrgicament editada amb un enfocament ‘fly-on-the-wall’ en un centre de formació de l’OFW, on les joves reben una rigorosa i extensa instrucció, quasi militar, sobre el que es poden trobar i patir a les seves noves ‘llars’, com agressions, vexacions o assetjaments, que les poden arribar a abocar a la depressió o, fins i tot, el suïcidi.

La major part de la cinta alterna les representacions d’escenaris típics de la formació amb moments d’inactivitat en els que les alumnes comparteixen les seves experiències, esperances i pors. Per acabar seguint a les futures assistentes en els seus primers passos cap a la sortida de la seva pàtria i viatjar a l’estranger per trobar una nova vida que anul·li la seva pròpia, però pel bé de les seves famílies i la seva nació, que les considera unes “autèntiques heroïnes” només pel fet d’aportar un elevat nombre de divises per a l’economia del país.

Cada any unes 200.000 dones filipines abandonen les seves llars per buscar feina a l’estranger amb contractes de dos anys, sense pràcticament contacte amb les seves famílies.

Yoon demostra amb el seu discurs cinematogràfic el seu interès en els aspectes psicològics i sociològics del mètode formatiu, presentant els jocs de rols a què se sotmeten les dones, posant de manifest els aspectes més estranys i, fins i tot, absurds. L’equilibri entre els dos vessants és present durant tot el metratge de forma hàbil i acurada, gràcies a una impressionant tècnica, amb llargues preses, càmera fixa i delicats detalls.

Overseas és una anàlisi sobre l’aïllament, la soledat i l’enyorança de la família, magníficament rodat i allunyat de la condescendència i la sensibleria. Un film d’obligat visionat per conèixer una realitat que no està tan lluny de nosaltres.

El Mad Max real

‘Salka’, viatjant per  la ‘Terra de Ningú’

Una de les rutes migratòries més perilloses del món es troba a Mauritània. 700 quilòmetres en un tren de la companyia SNIM, el més llarg del món, que creua el Sàhara Occidental, des del llogaret miner de Zouérat fins a Nouamidhou a la costa atlàntica, on descarrega els minerals per embarcar-los cap a la Xina i Europa. 

El director i productor català resident a Eivissa, Xavi Herrero (Moonface. Una mujer en la guerra, 2018) es converteix en el primer occidental que realitza aquest viatge, acompanyant a la protagonista, Salka, que viatja disfressada de noi, ja que a les dones no se’ls hi permet, per l’anomenada ‘Terra de Ningú’ per trobar-se amb la seva tia que ha pagat un passatge en un ‘cayuco’ de la màfia per tenir una ‘vida millor’ a Europa.  

“Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”

Salvador Espriu (Assaig de càntic en el temple)

Per fer realitat el seu documental experimental ficcionat, Herrero va viure tota mena de difícils situacions com estar detingut, pagar suborns i viatjar en condicions infrahumanes. Per sort, va comptar amb l’ajuda d’una ONG local NAD per poder fer realitat el seu projecte, a la que donarà el 20% de la recaptació total del film.

La cinta, amb una atmosfera onírica i hipnòtica, retrata sense artificis la dura realitat del país africà, un dels més pobres i aïllats del món, amb grans desequilibris socials, i on les màfies actuen impunement. Encara que es pot tenir la sensació que durant tot el metratge ‘no passa res’, passa molt: tota una odissea cap al ‘no res’.

L’ego i l’alter ego

‘El Viaje de Monalisa’, dos esperits

El protagonista del documental El Viaje de Monalisa, Iván Ojeda (Llanquihue, Xile, 1966), es descriu a si mateix com una persona amb “two spirits”, ja que en ell conviuen una part masculina i una femenina, en un procés de canvi constant. I és que el treball darrere la càmera de Nicole Costa (Danger & Alone, 2018) no vol ser el simple retrat d’un transvestit, sinó una reflexió sobre les possibilitats i la complexitat de ser i estar en el món, tant en cos com en ment.

Costa va despullant, físicament i espiritualment, a Ojeda, el seu vell amic i excompany d’universitat, a través d’una sèrie d’entrevistes i un ampli material d’arxiu, que construeixen el periple que va viure i veure l’artista transformista quan va deixar el seu Xile natal per traslladar-se a Nova York, l’any 1995, per estudiar arts escèniques a l’escola ‘New Dramatists’. Aquest viatge li va obrir un nou món de possibilitats al seu ‘nounat’ alter ego, Monalisa, aconseguint convertir-se en el que sempre havia volgut ser, en un entorn de diversitat sexual, prostitució i literatura.  

“No has de tenir un parell de mamelles per ser part del món transgènere, és una cosa que va més enllà”

Iván ‘Monalisa’ Ojeda

El documental descobreix a l’espectador un artista inquiet i valent, que gràcies a la mirada de Costa, trenca estereotips sobre temes com el gènere o la identitat sexual, amb un llenguatge narratiu totalment innovador, ple d’elements visuals que reforcen el discurs de forma honesta i sincera. 

En definitiva, El Viaje de Monalisa ens convida a veure el món des de molts punts de vista: l’empatia, l’amistat o l’humor. I, alhora, com ens relacionem amb la quotidianitat, desfiant egocentrismes hereus de dècades de pensament neoliberal, que ha violat de forma reiterada els drets humans i la dignitat de les persones. 

Rebel amb causa

‘Advocate’, una optimista dona enfadada

“La meva missió a la vida és rectificar el desequilibri en el poder”. Aquesta és la carta de presentació de l’advocada israeliana, Lea Tsemel (Haifa, 1945), que ha dedicat la seva vida a defensar presoners polítics palestins al sobri i absorbent documental de Rachel Leah Jones  i Philippe Bellaïche (Gypsy Davy, 2012), Advocate.

L’objectiu de la cinta no és posicionar-se amb els enfrontaments interminables entre Israel i Palestina, sinó retratar l’esgotadora rutina d’una dona que viu personalment i professionalment dins sorres movedisses. Des dels seus difícils inicis com activista estudiantil; els tenaços intents de criar els seus fills; passant per la seva victòria del cas davant el Tribunal Suprem israelià de prohibir l’ús de la tortura durant els interrogatoris dels detinguts. 

“Sóc una dona optimista molt enfadada”

Lea Tsemel

Advocate se centra, especialment, en dos casos recents i especialment difícils per a Tsemel: el d’una dona acusada d’haver planejat un atemptat suïcida amb cotxe-bomba, i el d’un adolescent acusat d’intent d’assassinat amb ganivet a un autobús públic. Al llarg de la gran part del metratge, seguim a l’advocada i els seus clients en tot el procediment, transmetent una gran tensió dramàtica, gràcies a tècniques hereves del Cinéma Vérité.

Observant els dos judicis fins al final, el llargmetratge dóna més credibilitat a l’opinió de Tsemel que el sistema jurídic israelià és totalment corrupte per perjudicar els palestins, independentment de la seva culpabilitat o innocència. Tot i això, l’advocada demostra una fe indestructible en la possibilitat de canvi, perquè, sobretot, creu en ella i en les persones que defensa i els seus familiars. I és que Advocate vol fer recordar a l’espectador la importància d’un Estat de Dret, la seva aplicació igualitària i el nomenament de jutges imparcials.

Somriures i llàgrimes

‘Winter Journey’, una història d’amor a la música

El presentador de ràdio nord-americà Martin Goldsmith va publicar, l’any 2000, The Inextinguishable Symphony, on explica la història dels seus pares jueus, Günther i Rosemarie, que van poder escapar de l’extermini de l’Alemanya nazi, gràcies al seu talent musical. 

La Lliga Cultural Jueva, una organització del Ministeri d’Informació de Propaganda del Tercer Reich, liderat per Joseph Goebbels, els va acollir i van poder actuar davant un públic jueu com a alemanys ‘normals’. A través d’aquest ‘pacte amb el diable’, la parella d’artistes van fer concerts per tot el país durant el règim d’Adolf Hitler, abans de poder fugir del país i començar una nova vida als EUA. 

“Mai em vaig considerar jueu”

(Günther Goldschmidt/Bruno Ganz)

Ara, el premiat director danès Anders Østergaard (Burma VJ-Reporting from a Closed Country, 2008) ha realitzat l’adaptació en format de documental ficcionat. Utilitzant un ampli material d’arxiu, meticulosament editat, recrea les entrevistes de l’autor del llibre amb el seu pare com a treball previ de preparació abans de la seva publicació. La figura del mateix autor no apareix en cap moment, però sí el seu pare, interpretat magistralment pel gran actor suís Bruno Ganz en el seu testament cinematogràfic. 

Østergaard, amb aquest treball, trenca les regles del gènere, jugant amb el material documental de forma lliure i lúdica, i sempre amb la presència de la música clàssica, que funciona com un personatge més, conduint la difícil relació entre pare i fill.

El més destacable del llargmetratge és, sense dubte, la darrera lliçó interpretativa de l’actor que es va posar a la pell de Hitler a Downfall (2004) com mai ningú altre ho havia fet abans. El millor comiat que ens podia oferir un dels millors intèrprets de la seva generació. Et trobarem a faltar, Bruno.

Resposta al dolor

‘Vivos’, la ‘veritat històrica’

El reconegut artista disident xinès, Ai Weiwei (Human Flow, 2017), torna al món del documental per denunciar les seqüeles psicològiques  provocades als habitants de l’estat de Guerrero (Mèxic), a causa d’un atac armat a diversos autobusos plens d’estudiants, el 2014 a la ciutat d’Iguala, per part, suposadament, de la policia i l’exèrcit mexicà amb col·laboració amb els càrtels de droga. El terrible resultat: 6 morts, 25 ferits i 43 estudiants desapareguts. Sis anys després, els angoixats familiars segueixen manifestant-se regularment per exigir a les autoritats la veritat.

La cinta és una altra de les declaracions polítiques-socials a les que ens té acostumats Weiwei, ja que descriu el que és un crim contra la humanitat i la consciència social. El seu eix principal és una sèrie de commovedores i pausades entrevistes personals a les destrossades famílies i amics de les víctimes, així com a activistes de drets humans i investigadors internacionals. Tot i això, no busca aconseguir respostes, sinó que l’espectador empatitzi amb les desgràcies personals d’uns protagonistes destrossats emocionalment.

“¡Vivos, se los llevaron! ¡Vivos, los queremos de vuelta!”

El realitzador aconsegueix captar perfectament l’atmósfera mexicana, gràcies a una impressionant fotografia, plena de primers plans dels testimonis, interiors plagats de color i exuberants camps tropicals, que transmet un missatge d’afirmació de la vida i continuïtat de la tradició, tot i el dolor emocional irreparable.

‘Vivos’ és un cas més de la violència sistèmica i endèmica a la societat mexicana, on les desaparicions s’han convertit en una crisi nacional, amb més de 40.000 persones oficialment desaparegudes només l’any 2018, per culpa d’un sistema corrupte, que involucra la policia, els ‘Senyors de la Droga’ i els polítics.

Tots els gossos van al cel (?)

‘Space Dogs’, una odissea canina

“Era russa i es deia Laika; ella era una gossa molt normal; va passar de ser un corrent animal; a ser una estrella mundial…” Així començava la famosa cançó de Mecano titulada amb el nom de la cèlebre gossa russa que va viatjar a l’espai i, simplement, va ‘desaparèixer’ entre les estrelles.

El documental d’Elsa Kremser i Levin Peter, ‘Space Dogs’, desmitifica la figura de la Laika i explica el via crucis que va haver de viure, i molts altres gossos agafats dels carrers de Moscou per a la ‘Carrera Espacial’ durant l’època de la ‘Guerra Freda’, per aconseguir convertir-se en ‘estrella mundial’. Ella va ser ‘afortunada’ en comparació amb els seus companys canins.

“I si fem cas a la llegenda; llavors haurem de pensar; que a la terra hi ha una gossa menys; i al cel una estrella més…”

Mecano (‘Laika’)

Els realitzadors es posen a la pell dels animals optant pel seu subjectiu punt de vista, que fa que l’espectador visqui una experiència immersiva, angoixant, captivadora i transgressora. La cinta demostra la crueltat dels humans amb els animals, que no dubten a experimentar amb ells en nom de la ciència, però també la crueltat dels animals amb altres animals. En aquest punt és on es contraposa l’instint de superació d’uns amb el de supervivència dels altres.

Kremser i Peter demostren, al llarg de tot el documental, audàcia i fermesa en el tractament d’un tema tan controvertit i difícil de veure per segons quin tipus de públic, sobretot si és amant dels animals, convertint la projecció en una experiència desagradable i, fins i tot, traumàtica.

El ‘poder’ de la ment

‘The Hypnotist’, realitat o ficció?

Olavi Hakasalo, àlies Olliver Hawk, va ser, durant el període de la ‘Guerra Freda’, l’hipnotitzador més famós de Finlàndia, convertint-se en una autèntica figura mediàtica, gràcies a la seva suposada tècnica d’hipnoteràpia. 

Existeix una ‘llegenda urbana’ que afirma que ell va ser el responsable que Urho Kekkonen estigués en el poder durant 25 anys, realitzant les funcions d‘assessor personal a l’ombra. Al final, tant poder se li va girar en contra i el 1980 va ser portat a judici acusat de frau, i va morir en circumstàncies estranyes al mig d’una actuació.

El director Arthur Franck, en el seu primer llargmetratge documental, presenta una proposta experimental amb una acurada factura tècnica, donant molta importància a l’estètica visual. 

El realitzador utilitza amb destresa un ampli material d’arxiu sobre el cas, sempre jugant amb el que és real o ficció, com si es tractés d’una sessió d’hipnosi , que fascina i inquieta a l’espectador a parts iguals.

Bruixeria del segle XXI

‘The Letter’, una mirada equilibrada i empàtica de la tradició africana

El jove animador infantil Karisa viatja de Mombasa (Kènia) a la casa familiar rural a Kilifi per esbrinar qui hi ha darrere d’una carta amenaçadora que acusa la seva àvia, Margaret Kamango, de bruixeria i que la faran fora de les seves terres. Allà descobreix que els responsables de la missiva són els seus propis tiets i que els motius ocults són una combinació de superstició i supervivència, deguts a la religió i el colonialisme. 

The Letter no és una història d’un incident aïllat i el treball realitzat conjuntament per Maia Lekow i Christopher King posa sobre la taula que la creença en bruixeria es manifesta més àmpliament en societats traumatitzades per motius socials i econòmics. El documental es caracteritza per oferir una mirada equilibrada i empàtica d’una tradició africana més que controvertida plena de complexes disputes familiars, religioses i educatives, encara ara presents a la societat keniana contemporània.

La part més interessant del metratge és, precisament, aquella en la que els cineastes acosten al públic a un improvisat refugi per a ancians abandonats i amenaçats de bruixeria, evidenciant que l’empobriment del camp és el motiu principal de tot el conflicte

 The Letter marca el ritme de la narració amb paciència i sentit de drama. 

Cal destacar de la cinta de Lekow i King el seu enfocament multifacètic i empàtic des d’un punt de vist modern, que dóna veu a totes les parts implicades, tot i decantar-se, encertadament, cap a l’escepticisme generacional del jove Karisa i la delicada situació de la seva àvia.

Sense un narrador principal que porti el pes de la història, el documental no qüestiona obertament què implica la bruixeria a la Kènia actual, sinó que la presenta com un actor més que forma part de la quotidianitat espiritual del país. El seu objectiu final és intentar desentranyar la manca de racionalitat d’aquesta creença nacional.

Tècnicament, es pot acusar a The Letter de ser massa sòbria, però el que vol primar és la part humana de la història, i es nota que tot està fet des del cor, a través de dos carismàtics protagonistes i plens de matisos dramàtics totalment naturals i espontanis. 

L’infern a la terra

‘Songs of Repression’, sobrietat versus sensacionalisme

Vila Baviera, un enclau rural situat als peus de la Serralada dels Andes a Xile, és, a simple vista, un lloc idíl·lic, on els seus habitants es dediquen a treballar el camp. Però, darrere d’aquesta bella postal, hi ha un obscur secret: la ‘Colonia Dignidad’, una comunitat evangèlica fundada per un grup d’immigrants alemanys liderats per l’ex-nazi Paul Schäfer, que amaga tota mena d’abusos, càstigs i vexacions. Sota el pretext de buscar la veritat, l’honestedat i la puresa, seguint els ensenyaments de la Bíblia, s’hi troba un enorme fanatisme religiós i la complicitat en les pitjors atrocitats del règim de Pinochet.

La producció danesa, codirigida per Estephan Wagner (Les Sauteurs) i Marianne Hougen-Moraga (Sea of Sorrow-Sea of Hope), a partir de les entrevistes realitzades als ex-membres d’aquesta congregació, revela el patiment i el dolor que omplia tot l’entorn. Els testimonis, tot i no verbalitzar els seus sentiments, transmeten, a través del seu llenguatge corporal, els profunds traumes que pateixen. Els primers plans despullen emocionalment als ex-residents i capturen la realitat viscuda, que transpira decepció, traïció i indignació, tot i que verbalment expressen el contrari, com perdó, oblit o, fins i tot, nostàlgia pels vells temps.

El revelador documental demostra una gran sensibilitat i humanitat en la forma de presentar els seus protagonistes.

Al llarg de documental de Wagner i Hougen-Moraga no apareixen imatges d’arxiu dels anys de Schäfer a la ‘Colonia Dignidad’ ni gravacions casolanes, ni titulars de premsa o extractes de reportatges televisius. Només amb uns títols clars i concisos que apareixen en pantalla és suficient per proporcionar a l’espectador informació i context

El revelador documental, gràcies a uns acurats enquadraments i una edició pacient i mesurada, demostra una gran sensibilitat i humanitat en la forma de presentar els seus protagonistes, sense jutjar-los ni posicionar-se. Els realitzadors eviten, en tot moment, el sensacionalisme per oferir un enfocament moderat i comprensiu, tot i la gran càrrega emocional dels fets. 

Sense dubte, Songs of Repression marca un abans i un després en les produccions documentals que tracten temes tan polèmics. Les claus: sobrietat i equilibri, sense perdre la humanitat i la capacitat de commoure.

Fantasmes del Tsunami

‘Rising from the Tsunami’, relat místic sobre el dolor i la supervivència

El març de 2011, un tsunami, format per ones de més de 40 metres, va colpejar la costa nord-est del Japó, deixant al seu pas 20.000 morts. Mentre s’aixequen gegantins murs d’escullera per a contrarestar les futures grans ones, els informes sobre fantasmes i esperits que tornen a casa s’estenen per tota la costa japonesa. 

Els cineastes Hélène Robert i Jeremy Perrin (A praga/La plaie) prenen com a referència el llibre Ghosts of the Tsunami (2017) de Richard Lloyd Parry, corresponsal de The Times durant la catàstrofe, per a il·lustrar amb imatges els terribles efectes en la societat japonesa. La cinta posa l’accent en els testimonis d’alguns supervivents de la seva vida després del desastre, el dolor després de la mort d’un ser estimat i les creences sobre el que succeeix després de la mort.

La creença que els vius conviuen amb els esperits està representada per un entorn místic que acompanya els testimonis.

Tot el documental posseeix una atmosfera austera i sòbria per a transmetre el dolor i els records per la pèrdua, que acompanya els testimonis i el seu to baix en la narració. Robert i Perrin s’allunyen totalment del sensacionalisme, aprofundint en la subjectivitat dels supervivents al voltant del dol i vinculant-ho amb la creença popular de l’existència dels esperits de les persones que van morir o van desaparèixer després del catastròfic esdeveniment. 

Rising from the Tsunami, demostra que la memòria i les creences populars són mecanismes que funcionen per a bregar amb el dolor i els fantasmes del passat.

Sol amb el piano

‘Solo’, profund i commovedor documental sobre un brillant músic i la seva malaltia mental

L’hospital psiquiàtric ‘El Borda’ de Buenos Aires és la institució més gran i famosa d’Amèrica Llatina en la seva especialitat. Aquí és on coneixem al brillant pianista Martín Anníbal Perino, mentre interpreta una peça clàssica amb motiu d’una celebració.

Perino era considerat com un prodigi de la música argentina: va fer el seu primer concert amb només deu anys, va guanyar tots els premis nacionals i va col·laborar amb els mestres i les orquestres més famosos del món. Mentre treballava en la seva primera composició, va patir una crisi nerviosa i va demanar ser ingressat a ‘El Borda’, on li van diagnosticar esquizofrènia paranoide.

El debut com a director d’Artemio Benki és el retrat d’un geni turmentat, un estudi sobre una persona on la fortalesa i la fragilitat mental es retroalimenten, mentre intenta trobar un equilibri que li permeti portar una vida relativament normal i fer el que més li agrada: tocar el piano. Els plans detall de les seves mans ens acosten al seu món interior i els fragments de les seves sessions amb un terapeuta ens expliquen com la creació ha afectat el creador. 

“Prefereixo un enfocament humanista que procedeixi d’un interès honest”

Artemio Benki

Benki, després de gravar moltes hores de material, aconsegueix captar moments importants a la vida de Perino, a través de vibrants escenes, que acosten l’espectador a la situació del pianista i al seu estat mental. El resultat és alhora bonic i trist, emotiu i dur, però sempre interessant per a un públic sensible, disposat a submergir-se en el món del pianista.

Jo, robot… I tu?

‘Hi, A.I.’ acull la incertesa del futur tecnològic que ens espera amb els braços entreoberts

Les ‘Lleis de la Robòtica’ escrites per Isaac Asimov al seu best-seller Jo, robot (1942) són:

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.

2. Un robot ha d’obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.

3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Isaac Asimov

Isa Willinger, directora del documental Hi, A.I., partint de les ‘lleis robòtiques’ d’Asimov, planteja en la seva obra una sèrie de qüestions a l’espectador: Com canviaran els robots i la intel·ligència artificial les nostres vides? Què guanyarem, què perdrem? Quins seran els principals protagonistes del món futur? 

És obvi que la cinta de Willinger no és ciència-ficció, encara que a vegades ho sembla. Però, no hem d’oblidar que estem dins el gènere del documental i el que mostra és l’evidència que el futur amb màquines intel·ligents que interactuen amb els humans està arribant.

Tanmateix, es demostra que encara falta molt per a una intel·ligència general perfecta, ja que tots els robots que apareixen tenen els seus defectes, especialment la falta de comunicació i connexió amb l’ésser humà, tot i que també compten amb talents particulars que els donen una personalitat pròpia.

El documental de Willinger aconsegueix, al final, plantejar amb subtilesa una àmplia gamma de qüestions morals i existencials, en lloc d’afanyar-se a treure conclusions. I sobretot s’esforça per mostrar que els malentesos amb els robots es resolen millor de la mateixa manera que amb els humans: amb una mescla d’ironia, joc i tolerància. 

Carta des de l’infern

‘Letter from Masanjia’ és un poderós relat de sofriment humà, compassió i perseverança

Julie Keith i la seva família d’Oregon (EUA) van trobar una carta de socors amagada en una caixa de decoracions de Halloween ‘Made in China’. La nota l’escrivia un pres polític xinès anomenat Sun Yi, des del camp de treball de Masanjia (Xina).

“Senyor: si, per casualitat, vostè compra aquest producte, si us plau, tingui l’amabilitat de reenviar aquesta carta a l’Organització Mundial de Drets Humans. Milers de persones aquí, que estan sota la persecució del govern del Partit Comunista Xinès, li agrairan i recordaran per sempre”.

Sun Yi

Keith no va tenir sort quan va intentar connectar amb una organització de drets humans, així que va contactar amb el diari estatal ‘The Oregonian’. La nota aviat va atreure l’atenció dels mitjans de comunicació de tot el món. A través de la pressió internacional, la història va produir un canvi històric a la Xina, amb el tancament del camp de treball de Masanjia.

El cineasta canadenc Leon Lee (Human Harvest) va quedar fascinat per aquesta història i va contactar amb Sun Yi i li va ensenyar a utilitzar equips de gravació i càmeres mitjançant Skype. Durant més d’un any, l’expresoner va capturar en secret imatges de la seva vida quotidiana com a defensor dels drets humans, i, finalment, el 2018, va poder estrenar el documental Letter from Masanjia, provocant una tensa relació amb les autoritats xineses. 

Sun Yi, a l’esquerra, va aconseguir finalment escapar de la Xina a Jakarta, on va reclamar la condició de refugiat i va poder conèixer al cineasta Leon Lee en persona.

Sun Yi, durant el documental, relata la seva història de persecució per part del govern xinès per la seva participació en el grup espiritual proscrit ‘Falun Gong’. A les entrevistes, Sun detalla els insuportables dos anys i mig que va passar a Masanjia, les seqüeles i els efectes emocionals i físics que li va causar a ell i a la seva dona de 20 anys, Fu Ning.

Lee convida a l’expresoner a transportar al públic a l’infern del camp de treball xinès a través d’animacions creades a partir de les il·lustracions del mateix Yi. Aquests malsons amb escala de grisos, a l’estil de les novel·les gràfiques, compensen la inevitable i comprensible manca d’imatges des de l’interior de la presó.

L’enfocament subjectiu transmet l’horror de l’experiència i la força de Yi per a suportar la tortura usada per a coaccionar als dissidents a renunciar a la seva religió. El director també realitza algunes impressionants entrevistes amb antics guàrdies de presó, que parlen obertament sobre el tracte inhumà dels presoners i apareixen colpits per les seves experiències.

Trobada de la Julie Kieth amb Sun Yi a Jakarta amb la que carta que ell va escriure des del camp de treball de Masanjia.

El documental, per tant, se situa a cavall entre les maneres de docu-thriller i el cinema de drets humans, mentre Lee contrasta l’experiència de Yi a la presó amb l’infern que suporta després del seu alliberament. Al final, Lee aconsegueix amb el seu treball fer un honest i sincer retrat dels drets humans, connectant dues persones, la Julie i en Sun, a milers de quilòmetres de distància.

En conclusió, Letter from Masanjia és un retrat íntim del patiment d’una família enfront de l’opressió del govern xinès. L’estoïcisme de Sun Yi és admirable i commovedor, i el seu testimoni aconsegueix que l’espectador s’identifiqui totalment amb la seva història, i es plantegi el seu punt de vista sobre els efectes de la globalització i del que es pot aconseguir amb una simple acció.

Próxima, una madre espacial

Muchos niños y niñas cuando se les pregunta “Y tú, ¿qué quieres ser cuando seas mayor?”, muchos de ellos responden, curiosamente, “astronauta”. De todos modos, muy pocos acaban siéndolo, y mucho menos en el caso de ellas, aunque pueden haber excepciones como el del personaje interpretado por Eva Green en Próxima.

La tercera película de la directora francesa Alice Winocour, con la que ganó el Premio Especial del Jurado en la última edición del Festival de Cine de San Sebastián, orbita alrededor de esta mujer, Sarah, astronauta y madre separada, que se debate entre su profesión y su maternidad, puesto que es madre de una niña pequeña, Stella (Zélie Boulant), que lo es todo para ella.

La estabilidad del personaje, interpretado con mucho ‘savoir faire’ por la actriz francesa, peligra cuando es escogida por la Agencia Espacial Europea para una misión a Marte, que hará que se tenga que alejar un año de su hija. A pesar de dejarla a cargo de su expareja, las dudas y los miedos aparecen y van en aumento a medida que se acerca la fecha del despegue.

Winocour demuestra, con este su tercer film, que domina perfectamente el trabajo con actores y el lenguaje cinematográfico, aunque el guión, por instantes, no sea del todo redondo. Las escenas compartidas entre las dos actrices protagonistas, a pesar de la diferencia de edad, tienen mucha fuerza, y hacen que el espectador puedas empatitzar con su drama materno-filial. Mención aparte, destacar el papel de Matt Dillon, como compañero astronauta, que da el contrapunto misógino a la historia, y que representa perfectamente la estigmatización de la mujer trabajadora.

Cómo es habitual en un drama francés, y aunque suene a tópico, los primeros planos acompañados de silencios o solo, en este caso, por la hipnótica banda sonora de Ryuichi Sakamoto están muy presentes y pueden provocar cierta somnolencia y/o impaciencia, sobre todo en el espectador no avezado a este tipo de producciones. El público que busque una aventura espacial se encontrará con un drama humano más próximo a Ad Astra o Interestelar, donde lo que prima es la psique de los personajes, más que los efectos especiales.

En conclusión, Próxima es una cinta donde la visión femenina y feminista de la directora está muy presente durante todo el metraje, que hará que conecte mucho más entre las mujeres y, sobre todo, madres que saben perfectamente qué es tener hijos y tenerse que separar de ellos por las circunstancias vitales que sean. Aun así, en cuanto al público masculino, sean o no padres, es buen ejercicio para reflexionar sobre la difícil conciliación familiar a la cual muchas mujeres se ven abocadas para hacer realidad sus sueños, y del que no siempre son conscientes.

Daybreak, el apocalipsis teen

George A. Romero creó, sin pretenderlo, con la película de culto La Noche de los Muertos Vivientes, un subgénero dentro del terror cinematográfico, que no es otro que el cine de zombis. Su sombra es tan alargada que las producciones sobre los no-muertos no se han dejado de suceder a lo largo de los años, con más o menos fortuna.

La emisión del fenómeno televisivo The Walking Dead, (libre) adaptación del cómico de Robert Kirkman, ha hecho que este género de serie B por antonomasia haya subido a Primera División y haya llegado así al gran público. Daybreak no es hija directa de ésta, pero sí que su éxito ha propiciado su aparición, como otras series como Z Nation o Black Summer, por citar solo un par.

Lo que en primera instancia podría parecer otra comedia sobre adolescentes con sus habituales problemas de personalidad resulta ser una serie postapocalíptica donde todos los adultos se han convertido en una especie de zombis, y los jóvenes se tienen que reinventar dentro de esta nueva sociedad y adoptar roles por los cuales todavía no están preparados… O sí.

Con ecos de El Club de los Cinco o Todo en un día (no es casual que Matthew Broderick aparezca como secundario estrella) e influencias directas de las sagas Mad MaxTerminator, Daybreak quiere dar un paso más allá dentro del ya citado subgénero, ofreciendo una versión ‘canalla’ y alocada del fin del mundo. La cuarta pared, cuando el actor interpela directamente al espectador, es rota constantemente por su protagonista, Josh Wheeler (Colin Ford) para explicarnos su día a día postapocalíptico y la búsqueda obsesiva de su amor perdido, Samaira ‘Sam’ Dean (Sophie Simnett), junto a sus nuevos colegas, la niña pirómana superdotada, Angelica Green (Alyvia Alyn Lind), y el samurai pacifista, Wesley Fists (Austin Crute), que se tienen que enfrentar a todo tipo de tribus urbanas.

La serie producida por Netflix y creada por Aron Eli Coleite, también está basada en un cómico como The Walking Dead, en este caso de Brian Ralph, y recoge su testigo irreverente y transgresor para ofrecer un producto muy cuidado, donde combina multitud de estéticas y lenguajes cinematográficos. Sí que es cierto que esta amalgama de estilos puede llegar a saturar y cansar a un público más convencional, acostumbrado a narraciones más lineales, pero hará las delicias de los que buscan algo diferente.

Está claro que Daybreak no pasará a la historia de la televisión, a pesar de batir récords de audiencia el fin de semana de su estreno en los EE.UU., pero no se le puede negar la intención, que no ambición, de ser diferente, dentro de la gran oferta seriéfila actual, donde abundan productos mediocres e insustanciales.

‘La Materia Oscura’: buscando el norte

Los fans de Philip Pullman, uno de los autores de literatura fantástica más reconocidos del siglo XX, gracias, sobre todo, a su trilogía La Materia Oscura, formada por Luces del Norte, La Daga y El Catalejo Lacado, están de enhorabuena, puesto que HBO, en coproducción con la BBC, están adaptando nuevamente su obra, ahora en formado serie, después del fracaso de la película La Brújula Dorada, dirigida por Chris Weitz en 2007.

La película protagonizada por Nicole Kidman y Daniel Craig, si hubiera funcionado, tenía que ser la primera parte del tríptico de Pullman y competir directamente con otra saga literaria, también dentro del género fantástico, escrita, en este caso, por C.S. Lewis, como es Las Crónicas de Narnia, que tuvo más o menos fortuna en su traslado en el cine con tres películas, El León, la Bruja y el Armario, El Príncipe Caspian y La Travesía del Viajero del Alba, puesto que la obra completa consta de siete libros en total.

La rivalidad entre los lectores defensores y detractores de la obra de Pullman y Lewis ya forma parte de la historia de la literatura fantástica a causa de sus postulados entrelíneas a favor del ateísmo y el cristianismo, respectivamente. HBO se ha querido alejar de esta polémica y ha optado por una adaptación más neutra, que ha hecho que los fans más acérrimos de Pullman, de momento, no estén demasiado satisfechos con la serie. Esto, junto con ciertas licencias en el guión, como el tratamiento que se está haciendo de los daimoniones, la manifestación física en forma de animal del alma de los seres humanos, y que juegan un papel fundamental en la obra.

Sin embargo, el gran público, alejado de estas cuestiones para los más puristas, puede disfrutar de un producto audiovisual de alta calidad, que ha cuidado todos y cada uno de los detalles, en cuanto a diseño de producción y efectos especiales, y cuenta con un plantel de actores más que solvente, con la joven Dafne Keen al frente, y James McAvoy o Ruth Wilson, como secundarios estrella.

Los que visteis la película en su día sabréis que la historia tiene lugar en un universo paralelo, y está protagonizada por Lyra Belacqua, una huérfana rebelde que vive en el Jordan College de Oxford, y que es adoptada por la misteriosa Señora Coulter, para protegerla de un posible secuestro, después de la desaparición de su mejor amigo. La curiosidad de la niña hará que descubra que su mentora no es lo que parece y esto la lleve a vivir varias aventuras, junto a nuevos aliados, los giptanos, y huyendo de viejos enemigos, el Magisterio.

La obra de Pullman, a pesar de estar dirigida a un público juvenil, se caracteriza por una historia compleja, con múltiples tramas y personajes. El error principal de la película fue querer resumir todo el primer volumen de la trilogía en dos horas. En teoría, la serie no tiene el problema del tiempo y podrá desarrollar más ampliamente todos los arcos argumentales, ofreciendo así un producto final que pueda satisfacer a todos los públicos, sean fans o no de Pullman. De momento, ya se ha confirmado una segunda temporada con ocho episodios más. El tiempo y los capítulos lo dirán…

Watchmen: ¿quién vigila a los vigilantes?

La nueva adaptación de la novela gráfica de culto Watchmen, escrita por Alan Moore y dibujada por Dave Gibbons en 1986, ya esta aquí, ahora en formato serie, gracias a la producción de HBO, después de la más o menos exitosa, aunque fiel, versión cinematográfica de Zack Snyder de 2009.

La distopía retrofuturista presenta unos hechos posteriores a la historia contada en el cómic donde los super/antihéroes han sido sustituidos por unas fuerzas del orden enmascaradas, aunque algunos miembros de la vieja orden, siguen en sus filas. El enemigo ahora es el Séptimo de Kaballería (sí, con ‘k’), unos supremacistas blancos herederos del Ku Klux Klan (de ahí la ‘k’) inspirados en la figura del desaparecido Rorschach, miembro de los Watchmen.

En esta ocasión la trama también se centra en el eterno enfrentamiento entre el bien y el mal , entre héroes y villanos, pero, igual que en la obra de Moore/Gibbons, la ambigüedad moral esta más que presente. Tal como rezaba el subtítulo del cómic, “¿quién vigila a los vigilantes?”, el hecho de llevar una placa no significa que los supuestos defensores de la Ley y el orden sean mejores que sus enemigos.

Es evidente que la historia de los Watchmen de los 80 era una crítica abierta al gobierno de derechas de Nixon y sus consecuencias sociales y económicas que tanto perjudicaron a la sociedad norteamericana de la época. La serie que nos ocupa no esta ambientada en la actualidad pero como si lo estuviera porque con la administración Trump se ha vuelto a esos tiempos pretéritos. Y no solo en Estados Unidos, sino en todo el mundo, donde las políticas de derechas están aumentando preocupantemente.

Y es que las derechas, a lo largo de la historia de la humanidad, han violado y siguen violando los derechos de los ciudadanos. La represión, la intolerancia y la violencia han vuelto a ocupar las calles de las ciudades, y poco hacen o pueden hacer las organizaciones humanitarias para evitarlo. El pueblo es tratado como ganado llevado al matadero y los responsables se lavan las manos.

Watchmen fue y siguen siendo un fiel reflejo de la sociedad donde nos ha tocado vivir, una sociedad enferma, llena de odio, vicio y corrupción, donde impera la ley del mas fuerte, y que no se duda en pisar al prójimo con tal de conseguir la fama y el dinero. ¿Es esta la sociedad que queremos para nosotros y para nuestros hijos? ¿Está en nuestras manos cambiarla o estamos destinados a la autodestrucción? ¿Nada se acaba jamás?

Las mentiras unen

El gran éxito del cine francés de 2010, Pequeñas mentiras sin importancia, dirigida por Guillaume Canet, vuelve con su segunda parte, y con todo su reparto original, para contarnos qué les ha pasado durante esta última década a este grupo de amigos tan unidos que el tiempo los ha separado.

Como pasa en todas las ‘familias’ de amigos, las circunstancias y acontecimientos pasan factura a las relaciones, ya sea para bien o para mal. Y es esto exactamente lo que plantea el director-actor del país vecino con este reencuentro después de diez años.

Lo que les unió en su día ahora les ha separado y entre todos tienen que hacer un sobreesfuerzo para recuperar lo que les hizo grandes como grupo, a pesar de los contratiempos y vicisitudes de la vida.

A pesar de tener un tono más dramático que la anterior, Pequeñas mentiras para estar juntos, consigue equilibrar perfectamente los buenos y los malos momentos de los personajes, con una naturalidad y frescura muy difícil de encontrar hoy en día en el cine.

Canet demuestra que es un gran narrador de pequeñas historias con grandes sentimientos y emociones a flor de piel, con una capacidad sorprendente de pasar de la risa al llanto en cuestión de minutos.

Y es que la vida es, tal como plantea la película, una serie de hechos que transcurren a tu alrededor en los que te puedes implicar más o menos, dependiendo de tu compromiso personal para con los personas que te rodean, ya sean familia o amigos, o amigos que se convierten en tu familia.

Friends will be friends!

Despierta el Resplandor

Han pasado casi 40 años desde que Stanley Kubrick revolucionó el terror cinematográfico con su obra maestra El Resplandor, adaptación del bestseller de Stephen King. Y después de estas cuatro décadas ninguna otra película del género ha logrado hacerle sombra, salvo algunas honrosas excepciones como El Exorcista o La Semilla del Diablo, por poner un par de ejemplos destacables.

Ahora, se estrena la segunda parte de la historia de la familia Torrance, Doctor Sueño, con el hijo, ahora ya adulto, Daniel (el niño del triciclo) como protagonista absoluto, interpretado con la solvencia que le caracteriza por Ewan McGregor, que coge el testigo del inolvidable Jack Nicholson.

Mike Flanagan, responsable de Hush o El Juego de Gerald, dos ejemplos de terror doméstico, es el encargado de poner imágenes a la historia del padre del terror literario del siglo XX. No discutiremos sobre si este joven director es capaz de llegar a la maestría del director de 2001: una Odisea del Espacio o La Naranja Mecánica porque es indiscutible. Por eso nos centraremos en los personajes y sus motivaciones o, mejor dicho, maldiciones.

Quien haya visto El Resplandor sabrá que sigue los pasos de un escritor alcohólico, al que le ha abandonado la inspiración, y su estancia en el Hotel Overlook, cerrador por vacaciones, junto a su mujer y su hijo, donde los fantasmas del pasado le perseguirán hasta hacerlo enloquecer.

Tanto El Resplandor como Doctor Sueño giran alrededor de la maldición que persigue a los dos protagonistas, que no es otra que ver a los fantasmas del más allá. Y eso vuelve loco a cualquiera por muy cuerdo que esté. A King le encantan los personajes torturados con una gran profundidad psicológica a los que disecciona sin compasión para extraerles todo el mal que llevan dentro.

El escritor de Portland, si no hubiera sido novelista, seguro que hubiera sido ‘loquero’ o loco, directamente. Y es lo que tiene tener una vena creativa, que ayuda a canalizar los demonios interiores que todos llevamos dentro. Por eso es tan importante encontrar nuestra válvula de escape para encontrar la tan deseada calma interior, y a veces es tan fácil como poder compartir lo que sentimos con nuestros seres queridos.

Y, tú, ¿qué eres? ¿Víctima o verdugo? ¿Asesino o asesinado? Here’s Johnny!

El Camino: caminante no hay camino…

Breaking Bad, la serie que marcó un antes y un después en la ficción televisiva del siglo XXI, ha vuelto en formato largometraje para contarnos qué pasó con Jesse Pinkman, el compañero infatigable de Walter White, alias Heisenberg, después de la hechos narrados en la serie creada por Vince Gilligan.

La historia del estudiante frustrado, convertido en ‘camello’, y el profesor de química terminal, reinventado como cocinero de metanfetamina (azul), que se asocian para crear la red de narcotráfico más grande en la frontera entre Estados Unidos y México, tuvo enganchados a miles de espectadores durante cinco temporadas, gracias a un guión que funcionaba como un reloj suizo y que no dejó ningún cabo suelto.

Pero lo que realmente hizo memorable a esta joya televisiva fueron sus protagonistas, unos antihéroes con los que era imposible no empatizar, a pesar de que sus decisiones y acciones eran más que cuestionables. Los actores Bryan Cranston y Aaron Paul dieron vida a dos personajes de gran profundidad psicológica e infinidad de matices.

Todo el mundo que siguió la historia hasta el final, se quedó con las ganas de saber cuál era el futuro de Jesse después de ese final abierto en el que le vemos huyendo con un Chevrolet modelo El Camino por una carretera en mitad de la noche. La reiterada insistencia de los fans hizo que los responsables de la serie se pusieran manos a la obra para realizar una película con la que cerrar la trama del ‘dealer’ mas famoso de la tele.

Gracias a Netflix, el film ya es una realidad y finalmente se ha saciado la necesidad de un final cerrado. Un final que no a todos agradará, porque eso es imposible, pero con el que sabremos el destino de Pinkman. Pero sobre todo veremos al eterno secundario convertido en protagonista absoluto y sabremos cuál es su meta para ser feliz en el vida o, como mínimo, encontrar la tan deseada paz después de una lucha sin cuartel contra todo y contra todos.

Durante la serie, vimos a Jesse en todo tipo de situaciones pero nunca sin un objetivo claro. En la película que nos ocupa, el personaje sabe por fin lo que quiere y cómo lo quiere, y no parará ante nada ni ante nadie para conseguirlo

Y es que en eso consiste la vida, en marcarse unos objetivos, ya sean a corto, medio o largo plazo, e intentar conseguirlos. No tienen porque ser unos grandes objetivos, con que sean alcanzables es suficiente. Una persona sin objetivos en la vida no es nadie porque no tiene una razón por la que vivir. Porque todos somos capaces de conseguir lo que nos proponemos, solo es cuestión de creer en nosotros.

“Caminante no hay camino, se hace camino al andar” (Antonio Machado)

Joker: alegra esa cara

joker-1

Al mal tiempo, buena cara. O dicho de otra manera, sonríe y sé feliz. Pero una sonrisa no siempre significa felicidad. Y si no que se lo digan al Joker de Joaquin Phoenix, un personaje torturado que solo quiere ser feliz pero no le dejan hasta que al final decide hacer el mal pero con sentido del humor, aunque sea un humor muy negro.

El archienemigo de Batman tiene nuevo rostro, después de la inolvidable interpretación que bordó Heath Ledger en la aclamada El Caballero Oscuro de Christopher Nolan, pero la psique enferma del personaje nacido en las páginas de los cómics de DC sigue ahí y más presente que nunca.

El payaso asesino, con permiso de Pennywise de It, ha adquirido una nueva dimensión con el excelente trabajo de Phoenix que lo ha dotado de una gran profundidad y fuerza que provoca inquietud y malestar en todas la escenas que aparece.

Este nuevo Joker supera con creces los vistos hasta la fecha en la pantalla grande (léase: Jack Nicholson o Jared Leto) porque va mucho más allá de los cómics, ya que esta no es una película más de superhéroes, todo lo contrario: es un ejercicio de psicoterapia que desnuda un individuo enfermo que solo quiere encontrar su lugar en el mundo.

El director responsable de la trilogía de Resacón (quién lo diría!), Todd Phillips, se centra más en el hombre que hay detrás de la máscara o, en este caso, del maquillaje, un hombre que no encaja en la sociedad y que busca venganza a través de su particular forma de hacer reír, que no es otra que hacer llorar a los demás con su crueldad y sadismo.

Viendo al Joker de Phoenix es inevitable no recordar las obras maestras de Martin Scorsese ambas protagonizadas magistralmente por Robert De Niro: Taxi Driver, donde se pone en la piel de un taxista psicópata, y El Rey de la Comedia, en la de un humorista frustrado. No es casual que el astro italonoamericano también aparezca en la película como una especie de ‘maestro de ceremonias’, testigo en primera fila de la transformación del protagonista de cómico frustrado a psicópata asesino.

Realmente, viendo a la némesis de Bruce Wayne uno fácilmente se puede identificar con él y sus traumas porque, al fin y al cabo, todos somos personas heridas. La diferencia radica en cómo convivimos con esos traumas y, sobre todo, cómo los gestionamos para no convertirnos en sociópatas desconectados de la realidad. 

Rambo: First and last blood

“He vivido rodeado de muerte”. Esta ha sido la declaración de principios de John Rambo, el personaje icónico interpretado por Sylvester Stallone, durante casi 40 años. Y bajo esta premisa se ha dedicado a matar ‘a troche y moche’ por medio mundo.

Y he aquí la pregunta del millón: ¿un asesino nace o se hace? Rambo se fue a Vietnam y cuando volvió no pudo encontrar la paz tan deseada porque la maldad de los hombres le perseguía. Y lo sigue haciendo ahora, después de casi cuatro décadas, en su esperada jubilación en su rancho paterno, junto a su ‘familia’ mexicana de adopción. Una banda de proxenetas ‘del otro lado de la frontera’ le secuestran a su ahijada para venderla como prostituta y al bueno de ‘Juanito’ no le queda más opción que volver a coger el cuchillo para salvarla.

El mal engendra el mal y el sufrimiento solo provoca sufrimiento en este mundo enfermo y peligroso. Estos mantras están siempre presentes en la mente de Rambo porque es lo único que ha conocido a lo largo de su triste y desolada vida. Es un personaje torturado por los recuerdos de guerra que no consigue dejar atrás y tiene que vivir con ellos.

Y lo mismo que le pasa al personaje literario creado por David Morrell le pasa a muchas personas que arrastran traumas del pasado que no son capaces de superar porque les dañaron muy hondo y les ha quedado un herida imposible de curar, y la única manera de hacerlo es hiriendo a otras personas, consciente o inconscientemente.

El castigado cuerpo de Rambo está lleno de cicatrices igual que su corazón. La mayoría de nosotros no tenemos cicatrices visibles pero sí en nuestro interior. Estas requieren de mucho cariño y amor para que no duelan, empezando por el cariño y el amor que nos tenemos que dar a nosotros mismos para encontrar el tan deseado equilibrio emocional y nuestro lugar tranquilo.

Una de las mejores representaciones de este lugar tranquilo lo hemos visto infinidad de veces en el cine, sobre todo en el género del western, representado por una mecedora en un porche a la puesta de sol. Ese es el ‘shangri la’ de John Rambo, ese es el lugar donde quiere pasar los últimos momentos de su vida, y ese es el lugar, u otro parecido, que tenemos que visualizar para calmar nuestra mente y nuestro cuerpo. Y no hace falta jubilarse para poder disfrutarlo, lo podemos tener cada día dentro nuestro.